3. Beroitz etxea

Beroitz etxea

L’alta societat

La casa Beroitz és un edifici preciós per la seva senzillesa, de toc aristocràtic i elements decoratius elegants, renaixentistes, tardogòtics i barrocs. En destaquen el balcó llarg de ferro forjat, els alers de fusta tallats i les cornises decorades amb boles, roses i puntes de diamant. Les finestres i les portes estan rematades amb arcs conopials. L’última planta és posterior, del 1912, i la va projectar Ramón Cendoya.

Diverses fonts daten l’edifici entre finals del segle XVI i principis del segle XVII. Els petits escuts sobre l’entrada principal ens donen pistes sobre qui en van poder ser els habitants. A l’escut de la dreta es poden distingir, clarament, els blasons de tres de les famílies més rellevants de l’Hernani medieval: Alcega, Amezqueta i Yarza. Famílies de la noblesa rural basca que van unir les seves forces mitjançant el matrimoni.

Aquella societat barroca estava fortament jerarquitzada. Cada persona havia d’actuar d’acord amb el model social al qual pertanyia. El cas de les dones és especialment curiós. Hi havia quatre «models» de dona: donzella, casada, monja i vídua. Totes vivien fortament sotmeses a convencions socials. La donzella havia «de mantenir la virtut», per «salvaguardar el bon nom de la família». La casada havia «de tenir cura de marit i fills», no podia tenir cap altra ocupació. Les monges vivien sota l’estricta llei eclesiàstica. Finalment, les vídues tenien un estatus diferent: d’alguna manera, eren respectades com a garants del patrimoni familiar. Se’ls permetia treballar o gestionar un negoci; fins i tot augmentar el patrimoni.

Els tocats o “burukoak” van ser un senyal d’identitat de la dona basca durant la baixa edat mitjana, fins que l’església els va prohibir al s. XVII.

Segons mida i forma es podien distingir llinatge, classe social o procedència.

L’anècdota d’aquest edifici és el cridaner tauler d’anuncis de «Jabón Lagarto», de principis del segle XX. Lagarto és una empresa fundada per les famílies Lizariturry i Rezola (Donostia, 1860), el producte més conegut de la qual és el sabó Lagarto (1914). L’origen del nom el trobem en el temor que causava entre els treballadors l’enorme i sorollosa maquinària de la fàbrica, els quals en veure-la cridaven en veu alta: “LAGARTO, LAGARTO”.